El sostre d'Amèrica, l'Aconcagua. Un nou repte i un nou record en aquesta sèrie de #summitsathome on us parlo de cadascun dels cims que vam descobrir amb Summits of My Life.

Podeu trobar en linia la pel·lícula d'A Fine Line on explico com va començar tot.

Avui volia recordar el repte de l'Aconcagua, el cim més alt de la serralada dels Andes, amb 6.960 metres. Per fer-ho, us porto la crònica que vaig fer llavors i, també algunes fotografies. 

"Quan arribem a Puente de Inca, agafem les mules que ens ajudaran a portar l’equipatge fins a Plaza de Mulas, a 4.400 metres d’alçada: és el camp base habitual per a l’ascensió a l’Aconcagua. Es tracta d’un cim que, encara que tècnicament no sigui gaire dur, té una gran altitud, vorejant els 7.000 metres, i aquesta és la dificultat principal que presenta. En aquest primer moment, doncs, l’objectiu és fer una bona aclimatació, per poder estar en condicions òptimes en el moment d’atacar el cim, però sense deixar passar gaires dies en altura, per no sotmetre el cos a tant de desgast. Un cop aclimatats, i quan hi hagi una finestra de bon temps, intentarem el rècord amb l’Emelie, no pas des de Plaza de Mulas, sinó des de més avall, des d’Horcones, des d’on en Jorge Egocheaga va establir el rècord d’ascens i descens en 13 hores i 46 minuts. En total, seixanta quilòmetres i més de quatre mil metres de desnivell positiu.

Disposem de l’equipament mínim necessari, seguint un dels principis bàsics del projecte Summits of My Life: anar tan lleugers com sigui possible. Aquestes primeres jornades, anem adaptant el cos a l’altura, pujant ara cinc mil metres, ara sis mil. El dia 11 de desembre, celebrem l’aniversari de l’Emelie amb una improvisada bufada d’espelmes clavades en una llauna de tonyina. És tot el que tenim mà!

Una setmana després d’haver-nos establert al camp base, ens decidim a fer l’intent de rècord, i per això baixem fins a Horcones, a 2.900 metres, el punt de sortida. A les sis del matí, ens posem en marxa i guanyem altura a bon ritme, passem per Plaza de Mulas, primer, i Nido de Cóndores, a 5.500 metres, després. Aquí la força del vent ja comença a ser difícil d’ignorar. Ens mantenim dempeus, tot i que prosseguim amb dificultat. No falta gaire per assolir el cim, però les condicions empitjoren a cada passa. A 6.500 metres, desistim. La muntanya no es deixa pujar, avui. De tornada a Plaza de Mulas, espero l’Emelie i baixem plegats cap a Horcones, on descansarem uns dies i esperarem que les condicions siguin més bones per tornar a intentar el rècord. Aquesta retirada d’avui no la visc com una derrota. Al capdavall, m’ha servit com un bon entrenament en altura.

I és així que arriba el 23 de desembre. I torno a sortir al costat de la caseta del guarda del parc que hi ha a Horcones, l’últim indret habitat camí de l’Aconcagua. Abans de sortir, esmorzo torrades amb dulce de leche. Amb la panxa plena, el dia serè i previsió de bon temps, l’Aconcagua no se’ns escaparà. En la sortida m’acompanya l’Emelie, que aquesta vegada no farà l’intent d’arribar fins a dalt de tot. M’esperen vint-i-tres quilòmetres i 1.400 metres de desnivell fins a Plaza de Mulas. Hi faig cap en 3 hores i 15 minuts. Descanso un quart d’hora, aprofito per hidratar-me i per menjar alguna cosa. Encara em queda més de la meitat del desnivell per fer, i la part més exigent de l’ascensió. La meva idea és fer una pujada suau, intentant conservar el màxim d’energia per a la baixada, que és on em sembla més factible guanyar temps.

M’enfilo fins a Nido de Cóndores, on m’esperen en Seb i en Vivian per enregistrar imatges. Han passat cinc hores des que he sortit d’Horcones. Em queda superar un desnivell de pràcticament mil cinc-cents metres fins al cim. Avanço bé, però a mesura que estic més amunt noto que el cos deixa de respondre’m. Em sento embriagat, embotit. Als 6.500 metres, em costa mantenir l’equilibri i rellisco constantment sobre la neu glaçada. A cent metres de distància, m’espera el Collado del Guanaco, on la vasta extensió dels Andes que s’estén als meus peus es revela com un espectacle impressionant... que no acabo de gaudir del tot. Tinc el cap saturat i m’adono que estic patint. L’altitud em passa factura; segurament, hauríem d’haver fet l’aclimatació amb unes quantes jornades més... Però ara tant se val, em dic. Ja som aquí, han passat set hores i quaranta minuts des de la sortida. Ho tinc a tocar.

Una hora més tard, arribo al cim, a 6.962 metres. Vuit ho-res i quaranta-cinc minuts després, havent recorregut trenta quilòmetres i salvat quatre mil metres de desnivell, aquests darrers quatre-cents metres m’han semblat infernals. M’estic una estona a dalt de tot, aprofito per recuperar forces. Ara sí que m’entretinc a contemplar les vistes increïbles que hi ha des d’aquí. La visió de la mítica paret sud de l’Aconcagua, una de les més grans del món, d’uns tres mil metres, serà difícil d’oblidar.

M’equivocava, pensant que amb la baixada el malestar s’esmorteiria. L’altura em continua afectant i continuo perdent l’equilibri, les ordres del meu cap es perden abans no arriben als músculs... Quan arribo a Plaza de Mulas, m’aturo vint minuts. Menjo, m’hidrato bé. Això, i la pèrdua d’altura progressiva, fan que em senti més bé. Fa més de deu hores que he iniciat el repte. Veig que tinc el rècord a l’abast i, amb energia renovada, m’espremo en el descens des del camp base fins a Horcones. Aquests vint-i-tres quilòmetres, els faig en poc més de dues hores i mitja. Arribo acompanyat de l’Emelie, que, sabent que tinc el rècord a tocar, m’encoratja en tot aquest últim tram.

Han passat 12 hores i 49 minuts. Hem fet el rècord! I ho hem fet entre tots; ha estat realment una feina d’equip, de dues setmanes de preparació, de constància, d’esforç, i també de passar-nos-ho molt bé amb en Seb, en Vivian i l’Emelie. Els ho vull agrair, i també vull agrair l’interès de tanta gent que ha anat seguint aquest repte des de diferents racons del món. Ja ho tenim! Hem superat el cim més alt d’Amèrica! Ja s’albira l’Everest".