Innominata | #summitsathome
Durant aquests dies, segueixo repassant cadascun dels reptes i records del projecte de Summits of My Life. Vaig triar els vuit cims perquè em feien una il·lusió especial, pel repte esportiu que comportaven o la bellesa de la muntanya, per les dificultats que hi trobaria o per l'aprenentatge que pensava que tot plegat m’aportaria.
Al Juliol de 2013 us deia que vam viure un Mont Blanc de rècord i d’amistat amb en Mathéo; poc abans, al Setembre de 2012, va ser el torn de la Innominata.
Segurament aquesta travessa va ser per a mi l’inici d’un canvi en com veure la muntanya, passant de la competició on el més important era el cronòmetre a una forma d’anar lleuger per estar més en contacte amb la muntanya i el meu cos i a on anar ràpid era una conseqüència de l’estil. També em va fer descobrir el meravellós versant sud del Mont Blanc un terreny de dimensions himalayenques al costat de casa.
Podeu recuperar el repte en imatges al film ‘A Fine Line’
A més, a continuació us comparteixo la crònica que vaig fer en el seu moment:
“El 18 de setembre de 2012 és el dia escollit per intentar l’exigent recorregut des de Courmayeur, a la Vall d'Aosta (Itàlia) fins a Chamonix (França), culminant el Mont Blanc per una de les seves vies d’escalada tècniques en ‘solo’: la Pilier Innominata. Seguint els principis del projecte, intentaré fer-la sense assistència i amb el mínim material possible: duc a la motxilla de quinze litres una corda de 7 mm. i 20 metres, casc, grampons d’alumini, un piolet, jaqueta de ploma, 40 cl. d’aigua… La idea és fer aquesta travessa tan imponent sortint corrent, ben ràpid, fins al peu de la muntanya, pujar al cim amb el mínim d’equipament i el menor temps possible, i baixar ràpidament pel vessant oposat fins a Chamonix.
Començo la travessa a les 3.53 del matí, de la plaça de l’església de Courmayeur (1.000 metres), en una nit completament clara i estrellada, acompanyat només per la llum del frontal. Ràpidament avanço per la vall cap a Vall Veny (1.500 metres), on comença un camí tècnic que va en direcció al Refugi Monzino (2.590 metres). Hi arribo amb bones sensacions. Són les 5.25.
Des d'aquí comença el tram complicat, i també un dels que més em preocupa, ja que he de fer front a la glacera que em portarà cap al bivac d’Eccles, a 4.041 metres d'alçada. En veure l’estat de la glacera els meus dubtes s’esvaeixen: a causa de les baixes temperatures de la nit, la glacera està regelada, de manera que puc passar sense problemes amb l’ajuda dels grampons. Un cop comprovo que no hi ha perill, em sento alleujat.
Superat l'escull de la glacera, arribo al bivac Eccles, on he de fer front al segon pas que més m’inquieta d’aquesta travessa: un ràpel amb l'ajuda d'una corda de 20 metres i un llarg tècnic de V grau, abans de continuar la part superior de la via Innominata. Tot i la complicació, completo el ràpel, on no hi he trobat neu, i respiro tranquil. Sé que puc assolir bé la Innominata, ja la vaig fer fa uns quants dies amb en Dakota Jones, i vaig poder reconèixer quins són els punts més delicats i com els he de superar. Tot i tenir fresc el record dels detalls de la travessa, sempre s’ha d’anar amb compte. És una via molt tècnica amb pendents de 60º i passos d’escalada del V+, de manera que he de concentrar tota la meva atenció. Es tracta d’una ruta d’una considerable dificultat; amb el material que duen els alpinistes que he avançat, que acostumen a ser un parell de piolets tècnics, grampons d’acer, cordes, ‘friends’, mosquetons i material per assegurar-se es pot fer amb una certa solvència, i és un bona manera d’iniciar-se en l’alpinisme d’altitud. Però la Innominata és perillosa, cal tenir els sentits activats i no abaixar la guàrdia en cap moment, perquè no hi ha marge per als errors.
Per sort, no hi he trobat ni massa neu ni massa gel. Tot seguit començo l’ascens cap al cim del Mont Blanc (4.810 metres), que culmino 2 hores i 47 minuts més tard d’haver sortit d’Eccles. Corono el cim a les 10.15 del matí, 6 hores i 17 minuts després de la sortida de l’església de Courmayeur. He hagut d’obrir traça cap al cim, des del Mont Blanc de Courmayeur, perquè no n’he trobat cap per seguir.
Un cop al cim, m’aturo uns minuts per a recollir el material. M’espera el descens per la voie Royale, la via normal de baixada del Mont Blanc passant pel refugi de Gouter, les Houches, per arribar, finalment, a Chamonix (995 metres). Sento que volo en el descens des del cim del Mont Blanc; em vaig trobant alpinistes i cordades que en baixen o hi pugen, i en 2 hores i 19 minuts arribo al meu objectiu, la plaça de l’església de Chamonix, on aturo el cronòmetre en un temps de 8 hores 42 minuts i 57 segons.
Un cop a la plaça, després d’haver fet 42 quilòmetres a través de la tècnica via Innominata, em sento realment molt feliç; és un repte que em feia molta il·lusió. La meteorologia m'ha acompanyat durant tot el recorregut i m'he trobat físicament molt bé i això m’ha permès, després de superar la glacera i el primer llarg de corda, tenir l’oportunitat de gaudir de l'espectacular bellesa del paisatge. No és fins aleshores que m’adono, sorprès, del meu temps rècord. El meu objectiu era baixar de les deu hores, però gràcies a les bones condicions que m'he trobat he pogut fins i tot rebaixar el temps previst.
Fitxa
Ruta: Inici a Courmayeur (Vall d'Aosta, Itàlia), passant per Vall Veny, refugi Monzino, bivac Eccles, aresta Innominata, Mont Blanc, refugi Tête Rousse, Les Houches, Chamonix (França)
Temps total de travessa: 8 hores i 42 minuts
Temps d’ascensió: 6 hores i 17 minuts
Ruta: Via Innominata. Una ruta tècnica d'escalada amb un desnivell de 1.000 metres positius, pendents de 60º i passos d'escalada de roca de V +.
Material utilitzat: Motxilla 15L, corda 7mm 20m, Dynema 120cm, casc, llum frontal, grampons d’alumini, piolet, rellotge, guants, ulleres de sol, gorra, jaqueta de ploma, paravent impermeable, pantalons impermeables, malles llargues, mitjons, samarreta de màniga llarga, un gel, 40 cl. d’aigua, sabatilles, overboots. Pes total: 2.512 gr.
