Khumbu 2019
He passat el darrer mes a la vall del Khumbu, a Nepal. Vaig anar-hi per passar temps amb la família i també per entrenar i fer muntanya. Amb aquest viatge la Maj va conèixer per primera vegada la muntanya i la cultura local. Les condicions meteorològiques no van ser les ideals, amb molta neu i precipitacions. Tenia al cap alguns projectes, però que sabia que dependrien molt de les condicions i de la meteorologia. Al final no vaig poder completar cap dels projectes per diferents raons, però malgrat tot vaig gaudir moltíssim de les muntanyes tot i les males condicions. En aquestes setmanes vaig ser capaç de dur a terme un ascens fins a 8.300m de l’Everest seguint una variació de la ruta que els polacs van a dur a terme als anys 80. Ho vaig fer seguint l’estil “fast&light” amb el que m’agrada anar a la muntanya. Vaig fer mitja volta en arribar a 8.300m per les males condicions i el perill d’allaus. Tot i que no vaig fer cim l’experiència va ser molt enriquidora: anar-hi amb el mínim material possible, estar sol a la muntanya i pensar en nous projectes!
Família
Des que vaig pujar a l’Everest al 2017 moltes coses han canviat. La més important és que ara tenim una filla, la Maj. Amb l’Emelie volem intentar que la nostra filla pugui estimar el que a nosaltres ens apassiona. Per això vam plantejar unes vacances molt diferent aquest any. Vam anar a Nepal com cada any, però la Maj va venir amb nosaltres.
Nepal és un lloc que ens agrada molt a l’Emelie i a mi. Hem estat aquí diverses vegades i ens agrada molt les seves tradicions i cultura i tenen un terreny únic. Per tot això volem compartir aquest estil de vida amb la nostra filla.
Muntanya
El procés d’aclimatació no ha anat com ho haviem previst. Des que vam arribar a la vall del Khumbu a principis de setembre vam tenir mal temps: precipitacions cada dia i sense sol. Per això gairebé no vam poder aclimatar en alçada i només vam poder pujar fins a 6.000m en petits cims. Durant aquests dies vaig passar força temps amb el meu amic Andrzej Bargiel i el seu germà, i vam compartir moments a la muntanya i al voltant de la taula parlant amb ells i els seus projectes amb la resta d’alpinistes que estaven al Camp Base de l’Everest: el Garrett Madison, l’equip de l’Andrezej i els @polskihimalaizmzimowy
Hi havia un serac de 60m que penjava a 1.000m sobre la cascada de gel i que semblava que hagués de caure en qualsevol moment. A més, no parava de nevar. Per això, les tres expedicions van decidir renunciar a l’expedició a finals de setembre o principis d’octubre. Per part meva vaig considerar que valia esperar una mica. La primera setmana d’octubre marcava que faria bon temps així que vaig decidir intentar-ho.
El 30 de setembre sortiem amb el Carlos Llerandi de Gorak Shep (l’últim poble abans del camp base) i vam pujar fins al c1 (6.000m) amb bones condicions. L’endemà vaig pujar fins a 7.500m per la canal esquerra de l’esperó dels ginebrins per aclimatar i baix baixar fins al camp 2, que vam instal·lar a 6.400m. Després de passar unes quantes hores descansant, va començar l’aventura. La mitjanit del 4 d’octubre vaig començar a pujar des del C2. En arribar a 7.400m, i veure la gran quantitat de neu i de capes degudes a una allau, vaig decidir variar una mica la meva ruta i dirigir-me cap a l’esperó sud-est ja que és més rocós i queda més ben protegit de les allaus. Vaig seguir avançant fins a 8.000m amb neu molt profunda i inestable. Aleshores vaig decidir dirigir-me cap a la ruta normal, creuant cap a la dreta, per veure si les condicions havien millorat. Quan vaig arribar a les pendents del Coll Sud al Balcó, vaig veure que les condicions eren dolentes. Hi havia una capa molt inestable, així que al voltant dels 8.300m i abans d’arribar al Balcó vaig decidir girar i tornar a baixar.
Al dia seguent vam desmuntar el camp i vam baixar cap a Goraksherp.
Tot i que no vaig aconseguir cap dels meus objectius a nivell esportiu, estic molt satisfet de l’experiència ja que em va permetre provar molts projectes que tenia al camp.
Un dels meus objectius és intentar el·liminar els camps base i tota la logística que implica. En aquest sentit, Nepal ofereix una oportunitat única ja que els pobles són molt a prop de la muntanya. Així, portant tot el material a la motxilla i quedant-me a un lodge a Gorakshep, vaig poder sortir d’allà directament a la muntanya, passant només una nit fora. Aquest tipus d’expedició és el que més s’assembla al que faig a Noruega o als Alps. Gairebé no requereix logística ni cap sistema complex com els que tenen habitualment les expedicions (tendes, porters, cuiners…). Així, només porto el que em puc endur des de casa.
Va ser molt especial estar sol a la muntanya. El Carlos era l’única persona que hi havia al C2. Fent-ho d’una sola tirada és una experiència brutal per mi; em sento com un animal intentant escalar. És la manera com em sento més connectat amb la muntanya, i em seria molt difícil poder trobar aquest sentiment si no ho fes amb aquest estil, amb aquesta logística o en estacions de l’any diferents. Tot i que el l’objectiu esportiu és difícil d’aconseguir, el que m’aporta és molt més intens i positiu per mi.
Ara torno cap a casa, cap a muntanyes més baixes però amb el cap ple d’idees i motivacions pel futur!
